Tema 4
L’ÀSIA NO VOL (NI POT) SER L’ABOCADOR DEL PLANETA.
Després de la prohibició de la Xina, l’allau de plàstics porta altres països a aturar-ne la importació
“Llencen el plàstic dins d’un forat a terra que sembla una piscina. Quan està ple fins a dalt sovint el cremen, sobretot si creuen que algú sospita, per esborrar proves”. L’activista tailandès Somnuck Jongmeewasin explica a l’ARA el que ha vist a la província de Chonburi, al sud-est de Bangkok, on els “abocadors il·legals” de residus plàstics s’han multiplicat des del gener. Aquell mes, la Xina va tancar les portes a les importacions de residus plàstics d’arreu del món “i els vaixells van girar cap a Tailàndia” i altres països del Sud-est Asiàtic, tal com ha constatat aquest professor de gestió mediambiental de la Universitat Internacional de Silpakorn. El negoci del reciclatge al seu país està en mans d’empreses de la Xina, Hong Kong i Singapur, però “en els últims mesos gairebé tot el que arriba són plàstics no aptes per reciclar i els inversors senzillament lloguen o compren terrenys i contracten algú perquè els traslladin allà i els aboquin”, relata. Les batudes policials contra abocadors il·legals es van disparar fins que, al juny, el govern tailandès va emetre una ordre per aturar les importacions de residus plàstics al país. I no és un cas únic. Sobrepassat per l’acumulació de contenidors de plàstics als seus ports, el Vietnam també va anunciar al maig que prohibiria les importacions de deixalles plàstiques del 25 de juny al 25 d’octubre.
Prohibicions similars s’han anunciat a Indonèsia,Malàisia i fins i tot Polònia, on diversos incendis contaminants en abocadors il·legals de plàstics al mes de maig van forçar el govern a prendre mesures.
Ofegats pel plàstic que ningú vol, provinent principalment d’Occident, les prohibicions compartien el mateix argument: “No volem ser l’abocador del planeta”. Qui feia aquest paper fins ara, la Xina, havia llançat la mateixa crida ara fa un any, quan va anunciar que vetaria aquestes importacions el gener del 2018. El gegant asiàtic assumia fins ara la meitat de les exportacions de residus plàstics del món (el 2016 en va importar 7,3 milions de tones de 43 països, entre ells Espanya, d’un total de 14,1 milions de tones exportades globalment). Però l’impacte mediambiental d’aquesta indústria, que cada cop rebia més deixalles contaminades i impossibles de reciclar, va portar el govern xinès a dir prou.
Occident busca ara alternatives i segueix mirant cap a una regió del món, el Sud-est Asiàtic, on s’aboca més de la meitat del plàstic que avui contamina els oceans.
Fins a l’abril, les exportacions de residus plàstics dels EUA a Tailàndia havien crescut un 6.895%; cap a Malàisia hi anava un 611% més, i a Corea del Sud, un 501% més, segons l’empresa de
dades comercials Descartes Datamine. Una investigació de Greenpeace al Regne Unit va detectar també un augment d’un 230% en les exportacions de deixalles plàstiques d’aquest país a Malàisia els primers quatre mesos del 2018; al Vietnam van exportar un 51% més, i a Tailàndia, un 5.433% més, tot i que la quantitat en tones era més baixa que en els dos primers casos.
Els països que més exportaven a la Xina eren el Japó, els EUA, Alemanya i el Regne Unit, en aquest ordre, però Espanya era a l’onzena posició de la llista. Costa trobar dades europees de les exportacions d’aquest 2018, i des de la federació europea de reciclatge asseguren que no saben què ha passat amb tot el plàstic que anava fins ara a la Xina. “Hi ha hagut cert trasllat cap a altres països que ara assumeixen parts més grans, però mai no podran assumir tot el volum que anava a la Xina”, va dir a l’ARA el secretari general de la Confederació Europea de Reciclatge, Emmanuel Katrakis.
El que sí que se sap és que, de tot el plàstic que es recicla a la UE, el 37% s’exporta per ser processat en tercers països, amb la Xina com a principal destinatària fins ara. En els últims deu anys la UE ha exportat al voltant d’1,5 milions de tones anuals de residus plàstics a la Xina, segons dades de comerç de l’ONU.
Al juny, al port tailandès de Laem Chabang, la policia va interceptar un vaixell amb 58 tones de brossa plàstica declarada com a reciclable però que per la seva qualitat estava destinada a abocadors. Els residus provenien de 35 països diferents, entre ells els Estats Units i el Regne Unit, però també Alemanya, França, els Països Baixos i sí, també Espanya.
Muntanyes de plàstics
“Quan la prohibició de la Xina va entrar en vigor al gener, era just després de Nadal, quan s’acumulen moltes deixalles plàstiques, i per això vam veure imatges de piles de plàstics acumulades en magatzems; des de llavors ja no s’amunteguen perquè les exportacions s’han traslladat a altres mercats. Però ara és difícil saber què passarà amb les prohibicions imposades als països del Sud-est Asiàtic”, admet a l’ARA Simon Ellin, director de l’Associació de Reciclatge del Regne Unit.
Jongmeewasin assegura que les importacions al seu país no s’han aturat, en realitat. “El govern intenta donar la imatge que ha frenat el problema, però hi segueixen entrant plàstics declarats com a altres mercaderies”, afirma.
Ellin reconeix l’existència d’una part de comerç il·legal en el mercat global dels residus plàstics,,i calcula que suposa un 5% del total, almenys al seu país.
Ellin assegura també que la recerca de mercats alternatius per exportar la brossa és una “solució a curt termini”, mentre no s’aprova la nova llei de reciclatge al Regne Unit, prevista per a finals d’any, amb mesures que passen per l’ecodisseny, la reducció del plàstic de baixa qualitat, les taxes als plàstics d’un sol ús i mínims obligatoris de contingut reciclat per estimular la inversió en plantes de reciclatge.
“Ara mateix, simplement no tenim la capacitat” de reciclar el plàstic que anava a la Xina dins del Regne Unit, “perquè no hi ha les plantes per fer-ho: no s’hi ha invertit per una qüestió de competència global; la Xina ho feia de manera molt més barata”.
L’alt preu del petroli incentiva
El plàstic que s’exportava a la Xina és, de fet, el de més baixa qualitat o el que va barrejat amb altres materials, alguns potser contaminants, i fa més difícil (de vegades impossible) el seu processament. “Nosaltres enviàvem molt de plàstic barrejat i rígid a la Xina”, explica Ann Germain, directora de l’Associació Nacional de Reciclatge i Residus dels EUA. Germain també admet que una solució que han trobat les empreses de reciclatge nord-americanes és desviar les exportacions al Sud-est Asiàtic.
“Però alguns d’aquests països no podien assumir tant de material i han anunciat prohibicions, de manera que alguns materials s’han desviat ara cap a Bangladesh i el Pakistan”, afegeix.
Tot i així, assegura que una part de les empreses han optat també per assumir el reciclatge elles mateixes. “Han començat a destriar el rebuig i separar materials per extreure el plàstic que pot tenir valor. El fet que el preu del petroli segueixi alt ha ajudat a mantenir el valor d’aquest plàstic, així que hi ha un incentiu per extreure’l”, explica.
Alguns estats dels EUA (les lleis varien d’estat a estat) fixen taxes obligatòries de reciclatge, però en alguns casos, davant de la prohibició de la Xina, l’estat ha ofert exempcions “i permet que part del material s’incineri o es dipositi en abocadors”.
Per al cap de la confederació europea de reciclatge, “la prohibició de la Xina és una oportunitat” per reformar el sistema, en la línia que ja ha iniciat la UE amb les noves directives sobre el plàstic. Però Katrakis hi troba a faltar mesures com fixar un percentatge mínim de contingut reciclat per incentivar la inversió. L’ecodisseny i la producció de material més reciclable també són claus. Com apunta Ellin: “Si produeixes porqueria contaminada, tindràs problemes”.
Al Sud-est Asiàtic s’aboca més de
la meitat del plàstic que avui
contamina els oceans.
Tema 5
COMPRAR AMB TÀPER PER GENERAR MENYS RESIDUS.
Anar al mercat o al súper amb carmanyola guanya adeptes entre els que volen reduir els envasos de plàstic
“Jo vaig a comprar amb els tàpers de casa i demano a les diferents parades que me’ls vagin omplint, per tant no genero cap residu innecessari”. Ho explica la Núria, de Martorell, que fa més de dos anys que ha introduït l’hàbit de comprar amb carmanyo la i n’està molt contenta. “Jo vaig començar progressivament a intentar reduir el volum d’envasos i de plàstics que generava”, explica. El primer pas va ser anar a comprar amb bosses de roba per evitar endur-se una muntanya de bosses de plàstic a casa. Després va començar a agafar una ouera, per evitar llençar-les innecessàriament, ja que estaven en bon estat. I finalment va començar a portar carmanyoles. “El primer lloc on ho vaig fer va ser la peixateria. Jo veia molt clar que era millor si jo portava el tàper de casa, net, i allà m’hi posaven el peix. I fins i tot és més còmode, perquè quan arribo només ho haig de posar a la nevera o al congelador i punt”, explica. Amb el temps la carmanyola l’ha acabat portant a totes les parades del mercat de Martorell, on compra habitualment. “I fins i tot porto potets petits per si compro espècies -explica-. Tot el que puc ho compro a granel”. Ella ha escollit aquesta opció per “consciència ecològica”, ja que té molt clar que el nivell de residus que generem és insostenible per al planeta, però també “per comoditat”. “Ara crec que és una opció molt pràctica, només cal planificar-se una mica i tenir clar què vols comprar”, diu.
Disminució de residus
El que sí que reconeix és que al principi, quan anava a comprar amb els tapers, la reacció de les venedores i paradistes era “de sorpresa”. “Em miraven com si fos un bitxo raro”, diu rient, però ara l’actitud ha canviat. “A les parades em diuen que faig ben fet i m’expliquen que cada cop més gent va a comprar amb carmanyola, i també em trobo senyores i noies joves que m’aturen per preguntar si això es pot fer, interessades a fer-ho també elles”.
I des que ha introduït aquest hàbit, la Núria ha vist com han baixat els residus a casa seva, especialment els de plàstic. “És fantàstic”, diu, tot i que reconeix que encara falta molta conscienciació social per acabar amb el gran nombre de residus que generem. I és que la xifra de residus és alarmant: cada any es produeixen 300 milions de tones de plàstic al món, de les quals només el 12% són reciclables, segons dades publicades pel diari The Guardian. A Catalunya, cada any, els municipis generen de mitjana 4 milions de tones de residus, cosa que suposa 1,35 kg al dia per càpita, segons dades de la Fundació Rezero per a la Prevenció de Residus i el Consum Responsable. A més, en el cas dels envasos és més preocupant, ja que suposen un 25% dels residus domèstics. Anna Peña, portaveu de Rezero, explica que anar a comprar amb carmanyola “és una cosa fàcil, assequible, que pot fer tothom i que a més és còmoda”. Ells han detectat que és una tendència que està creixent sobretot entre les persones que ja estan sensibilitzades amb la qüestió mediambiental, i ho considera una molt bona notícia, perquè indica un canvi de tendència.
Des de Rezero han iniciat la campanya #JosocCoCo (consumidor conscient) per conscienciar del gran volum de residus que generem, sobretot en l’àmbit domèstic. Per fer-ho van agafar cinc famílies ben diferents i els van proposar un repte: aconseguir arribar a zero residus en
trenta dies. “Quan les famílies van visualitzar tots els residus que generaven -perquè els hi vam posar al mig de la cuina, davant seu- van veure claríssim que allò era massa i que havien de canviar, van fer un canvi de xip llavors i una de les primeres coses que van adoptar va ser anar a comprar amb carmanyola”.
El comerç, també
Tot i això, Peña diu que amb la iniciativa individual “no n’hi ha prou”. “Nosaltres lluitem perquè gestos com el de comprar amb la carmanyola es normalitzin, es generalitzin, i per això hem d’anar de bracet del comerç i de
l’administració”. “Els comerços han de veure els beneficis de vendre a granel”, diu Peña, que explica una de les iniciatives exitoses de la Fundació: la xarxa de comerç verd de Barcelona. “Són comerços amb unes característiques especials com la venda a granel, el producte de proximitat i ecològic, sense envasos... que suposen un valor afegit per al consumidor. Al final és la manera que té el comerç de barri de diferenciar-se de les grans superfícies i atraure més clients”, explica.
Segons la portaveu de Rezero calen polítiques que incentivin i facilitin les iniciatives sostenibles, com anar a comprar amb tàper, i això vol dir “bonificar” la gent que ho fa bé i “penalitzar” els elements d’un sol ús, com ja es fa per exemple amb les bosses de plàstic, que ara s’han de pagar als comerços.
Anar a comprar amb carmanyola és una cosa
fàcil, assequible, que pot fer tothom
i que a més és còmode.
Per a August Corrons, professor d’economia de la UOC, aquestes iniciatives “estan molt bé”, però creu que encara falta un canvi social i cultural per aconseguir reduir, considerablement, els residus que generem. “Vivim en un sistema que prioritza la sostenibilitat econòmica de les empreses i busca l’optimització dels preus. Això vol dir que si empaquetar amb plàstic significa abaixar preus, ho faran. I és igual que no es pugui reciclar”, explica. “Mentre el sistema prioritzi això, malament”, lamenta aquest expert.
Tot i això, Corrons és optimista perquè veu que en els últims anys “s’han fet grans passos endavant, sobretot a escala individual”. Ell detecta una consciència ecològica creixent entre la gent, “cada vegada reciclem més, hem pres consciència de la gran quantitat de residus que generem, mirem d’on venen els productes que comprem, portem bosses de roba, ens fixem en els embolcalls...” i per aconseguir arribar encara a més gent ell creu que el paper de l’administració és clau, fent tasques de divulgació i “sobretot treballant amb les escoles, des de primària, per ensenyar als ciutadans del futur la importància de generar cada cop menys residus”. Tot i això lamenta que encara no hi hagi “conscienciació en l’àmbit empresarial”. Aquí sí que creu que hi ha molt camí per recórrer, tant pel que fa a la creació de productes més sostenibles com pel que fa a la generació de residus.
Cinc famílies busquen arribar al residu zero
La Fundació Rezero, en la seva lluita per reduir els residus, ha fet una websèrie amb cinc famílies a les quals van proposar un repte: arribar al residu zero en 30 dies. La idea és demostrar que aquest objectiu és més fàcil del que sembla i que qualsevol família que s’ho proposi ho pot aconseguir. Així, els participants protagonitzen una websèrie online en què es veu com al llarg dels 30 dies han evitat envasos d’un sol ús, han planificat la compra setmanal en comerços a granel i han pensat accions d’aprofitament alimentari.
Tema 6
LES GRANS EMPRESES DE CONSUM RÀPID AUGMENTEN LA PRODUCCIÓ DE PLÀSTICS I ES DESENTENEN DELS RESIDUS
Coca-Cola, PepsiCo, Nestlé i Danone són les que produeixen més envasos d’un sol ús, diu Greenpeace
Les grans empreses mundials de productes de consum ràpid no només no es plantegen estratègies per reduir els envasos d’un sol ús sinó que estan incrementant-ne la producció entre un 1% i un 6% anual, segons denuncia un informe de Greenpeace.
Coca-Cola, PepsiCo, Nestlé i Danone són les principals productores mundials d’envasos d’un sol ús i cap d’elles té plans concrets per mitigar el gran impacte mediambiental que generen aquests productes, perquè cap d’elles ni tan sols sap on van a parar els seus envasos, que molt sovint acaben abocats al mar.
“Cada minut, l’equivalent a un camió carregat amb plàstics s’aboca al mar”, denuncia Greenpeace en el seu informe sobre ‘La crisi de la comoditat: les corporacions darrere la marea de contaminació per plàstics’. L’ONG ha con-
tactat i entrevistat càrrecs de les 11 principals empreses mundials de productes de consum ràpid, responsables principals del 161 milions de tones de plàstic que es destinen a produir envasos cada any al món. Uns envasos que sovint tenen una vida útil de pocs minuts però que generen 141 milions de tones de residus plàstics anuals, dels quals només es recicla el 14%.
Les empreses entrevistades són Coca-Cola, PepsiCo, Nestlé, Danone, Mondelez International, Procter & Gamble, Unilever, Perfetti van Melle, Mars Incorporated i Colgate-Palmolive.
No només no n’hi ha cap que tingui plans per reduir la seva dependència dels plàstics d’un sol ús, sinó que, a més, totes excepte una van admetre que estan incrementant la producció d’envasos d’un sol ús. Les úniques mesures que la majoria van admetre que preveuen prendre són relatives a l’ús de plàstic reciclat fins al 25%, tal com estableix la nova normativa sobre
plàstics de la Unió Europea.
A més, moltes directament es van negar a donar dades sobre la seva producció i els seus compromisos futurs, “una falta de transparència bàsica que soscava la seva credibilitat” i que s’afegeix a certa “publicitat enganyosa” que “afirma que els seus embolcalls són «reutilitzables» i «no d’un sol ús» només perquè porten més d’una ració”, diu Greenpeace a l’informe.
Coca-Cola va vendre el 2017 uns 2,7 milions de tones de plàstic en envasos d’un sol ús, seguida per PepsiCo amb 1,8 milions de tones, Nestlé amb 1,5 milions de tones, Danone amb unes 800.000 aproximadament, i Perfetti van Melle i Unilever amb mig milió de tones cadascuna. Mars va declarar haver-ne venut unes 100.000. La resta d’empreses enquestades es van negar a donar dades.
Cada minut, l’equivalent a
un camió carregat amb
plàstics s’aboca al mar
L’informe de Greenpeace posa el focus també en el problema generat per la prohibició de les importacions de residus plàstics que va imposar la Xina a principis d’aquest any i que ha desviat gairebé tot el volum d’exportacions mundials d’aquesta brossa plàstica cap a països del sud-est asiàtic que no tenen capacitat ni infraestructura per assumir-ho.
“Hem de començar ara mateix a frenar la producció de plàstics d’un sol ús. Atès que la indústria de productes de consum ràpid contribueix en gran mesura a la crisi de la contaminació per plàstics, ha d’assumir la seva responsabilitat davant aquest problema i reavaluar la seva dependència dels plàstics d’un sol ús”, diu Greenpeace en el seu informe.
Per a l’ONG, més enllà de comprometre’s en el seu reciclatge, el que haurien de fer aquestes empreses és “reduir dràsticament i eliminar de manera progressiva l’ús d’envasos d’un sol ús any rere any”, cosa que vol dir “posar fi al model de negoci basat en productes rebutjables” i iniciar “un nou paradigma que permeti la creació conjunta de sistemes de distribució alternatius basats en la reutilització”.
