divendres, 25 de desembre del 2020

Peces con Mercurio

Comer algunos peces puede llegar a ser peligroso por la preséncia de MERCURIO [Mg] en su organismo.

¿Que peces son? Pués basicamente aquellos que son depredadores mayores; es decir, los que estan en la cima de la pirámide trófica.

Adjunto unas fotografias de un cartel de un centro de salud, concretamente en la planta de pediatria, informando sobre este tema. 




El ministerio y la Conselleria recomienda no consumir estos peces a embarazadas, mujeres que se planteen quedarse embarazadas, mujeres que dan el pecho y a los niños de 0 a 10 años.


  • PEZ ESPADA (Xiphias gladius)

  • ATÚN ROJO (Thunnus thynnus)

  • TIBURÓN (cazón / marrajo / mielgas / pintarroja / tintorera)

  • LUCIO (Esox lucius)

Y no lo pone, pero tampoco es muy recomendable comer perca del Nilo o el panga de Vietnam.... y a saberr cuales más.  

diumenge, 13 de desembre del 2020

CALENDARI D'ADVENT DEL IEB

I QUE EL PRÒXIM 2021 SIGUI MILLOR !!!!

dimecres, 11 de novembre del 2020

Conte infantil

> Ja fa temps que em rondava pel cap un conte que tenia per casa quan era petit. El vaig buscar per la llibreria i les caixes, però no el vaig trobar. La història no anava de dracs ni de llocs fantàstics ni hi havia grans aventures; el protagonista era un mossèn. Aquest volia netejar bé tot el temple, de d'alt a baix, però només tenia una escaleta de 3 graons. Així que se les empesca per aconseguir una escala molt i molt llarga.

Com que físicament no tinc el conte i no recordava del tot la història, he decidit fer una cerca per internet. El primer de tot era recordar com es deia el conte ... i us puc assegurar que no recordava el nom. Tampoc si era en català o castellà. Ni la col·lecció ni el dibuixant. Bé, al final l'he trobat canviant paraules en el cercador. No era un mossèn ni un cura, sinó un frare (uns nivells inferiors en la jerarquia eclesiàstica crec). jejeje

El fraret de l'escala 

        Il·lustració de Picanyol del conte popular "El fraret de l'escala"

Recollit per Joan Amades i adaptat per Francesc Boada


I no només he trobat el llibre, sinó que també tot el conte a Youtube. Un audio - conte gràcies a les bibliotecàries de Reus.


 pd. No oblidem a persones com Joan Amades, que gràcies a ell i a persones com ell, ha perviscut la cultura catalana ... quina pena hauria estat perdre aquesta cultura popular del segle xix 

dilluns, 26 d’octubre del 2020

Va de Nesples

Quan parlem de NESPLES, possiblement molta gent no sàpiga que són ... una amiga em va dir que un dolç de Nadal i un altre una clatellada. Doncs no! Ja va ser una cosa que em va passar al parlar del gínjols amb companys de feina i amistats. 


Doncs, bé, en resum, les nesples serien els nispros originaris d'Europa. 

Nespler --> Mespilus germanica

Nisprer del Japó --> Eriobotrya japonica

No són fàcils de trobar a les fruiteries i potser per aquest motiu moltes persones no han vist mai nesples. No obstant, jo en vaig trobar a un lloc i no em vaig poder estar de comprar-ne un grapat. 



Com es pot veure, no és una fruita molt cara. Encara que no és tan atractiva a la vista com les nespres del Japó. I cal dir-ho també, tampoc són tan dolços.  


Jo diria sense cap mena de dubte que el nisprer japonés ha apallissat al nisprer europeu. Seria una pena que aquest arbre es perdi dels nostres camps. Encara que es siguin alguns exemplars testimonials per conservar aquestes arbre fruiter als nostres camps. En alguns centres de jardineria es poden trobar arbres joves a punt per ser plants i també per internet (els he vist per 15€ si tenen menys de 3 anys i 250€ si té 9 anys)

Font: elnougarden.com de Cabrera de Mar



En les següents imatges es poden veure com són i quina mida tenen les nesples. Al costat hi ha una moneda de 5 cèntims. 




També hi ha una dita que em va fer gràcia  “això és tan veritat com ara plouen nesples”. És a dir, que et conten una mentida. Així que ja pots respondre si et diuen que la casa reial espanyola és la monarquia més transparent d'Europa. jejeje

> Més info. al HERBARI DE LES ILLES BALEARS 

http://herbarivirtual.uib.es/ca/general/899/especie/mespilus-germanica-l-

dissabte, 19 de setembre del 2020

Un mite català

 ELS MITES CATALANS

Un mite (del grec μῦθος, mythos, «relat», «conte»)  és un relat tradicional que fa referència a esdeveniments prodigiosos en un temps llunyà i fabulós, protagonitzats per éssers sobrenaturals o extraordinaris, tals com déus, semidéus, herois, monstres o personatges fantàstics. Els mites  busquen donar una explicació a un fet o fenomen.


Formalment, consisteix en una narració compartida per un grup i es repeteix en determinades ocasions especialment significatives al llarg de l’any (festes, trobades grupals, etc.)

 

La mitologia catalana compta amb un gran nombre d'històries i personatges, entre els quals podem destacar les dones d'aigua. Les dones d'aigua són els personatges que més han perdurat en la memòria de la nostra gent, juntament amb serpents, follets i bruixes. També són conegudes amb altres noms segons l’indret del país on es trobin: goges, aloges, paitides, fades, encantades, elfes…


Dels centenars de llegendes existents sobre les goges, en gairebé totes hi trobem dos elements comuns, l’aigua i els tresors, una coincidència gens casual si tenim en compte que per a la vida humana no hi ha tresor més imprescindible que l’aigua. Aquests tresors tenen característiques diverses segons la tipologia de cada llegenda, i encara que suposadament ben reals, són ben difícils d’atrapar.




 

LA DONA D'AIGUA DE GUALBA

 

Una vegada, temps era temps, a Can Prat hi havia un amo poderós que governava amb intel·ligència terres, espessoralls i ramats. Tothom és sabedor, per aquella contrada del Montseny, que Can Prat és una casa antiga que té més de cinc-centes quarteres de bosc i cent noranta de terra campa i prats frescals. En aquella època, a més, li feien censos de domini dotze masos petits i arreu de la muntanya, posseïa set masoveries més que habitaven bona gent pagesa.


A l'amo de Can Prat li esqueia, a vegades, de caminar per les rouredes. Coneixia el que vol dir el vent quan passa pel cim dels pollancres.


Copsava el bordar dels gossos, a l'hora vespertina, entre els suros i els aulets o el dring, a penes audible, del ramat que va cap a la cleda. Com que era un home triscador, sovint se li feia de nit ben enllà dels dos turons que atermenaven la seva propietat i, encara amunt i amunt, pujava -segur de pas-, sota la celístia variable, tiranys i migs camins fins a les engires de la Vall de Santa Fe, on hi ha la gran penombra.


Un dia, doncs, bo i fent una d'aquestes passejades de ranvespre, succeí que l'amo de Can Prat va arribar al topant mateix del Gorg Negre, allà a les aigües insondables, quan era ja la mitjanit d'un pleniluni total i claríssim. El gorg era quiet i exànime. Ni un bri d'aire pel brancatge dels vímets. Ni un fresseig d'animal. Ni cap altra guspira que no fos l'esplendor de l'astre nocturn que l'emplenava. Hi havia quelcom de pesarós i estrany i, amb una mica de fatic a les cames, l'amo de Can Prat va asseure's al bell costat de l'aigua, sobre una pedra inclinada. Llavors, de primer confusament i després nítidament i precisament, va aparèixer, mig submergida en el líquid del gorg, la figura meravellosa d'una dona nua que, lenta i abstreta, es pentinava la cabellera, rossa com l'or, amb una pinta fulgurant. L'amo de Can Prat no havia vist mai una perfecció com aquella, ni tampoc no hi ha paraules per a explicar-la. Cap home no hauria pogut resistir tal torbadora bellesa.


Lànguidament, la dona, amb els braços ben alçats, es passava la pinta mentre, baixet, anava cantant no sé quina esquerpa melodia. I els ulls!: verdíssims, tendres i manyacs, però llunyans, llunyans com si encara contemplessin, en la perduda ratlla de la foscor del bosc, un país de segures i perfectes formes.


De sobte, la dona va esguardar-lo fit a fit i, en aquell instant precís, ell va comprendre que ja l'estimava com mai no havia estimat ningú i que el seu destí quedava junyit al d'ella, sense remei. I era desig i era contemplació i voluntat i orgull i audàcia el que sentia admirant aquella cara adorable i el cos provocador.


L'amo de Can Prat va preguntar-li com se deia, però la dona, sense deixar de mirar-lo, no contestà. I diu la contalla que, durant una bona estona, l'amo li anava fent preguntes i ella sols l'observava amb els seus ulls de maragda jove sense dir ni un mot, però que, al final, va arribar un moment en què, tímida i calmosa, explicà que era donzella de riu, no pas mortal, però tampoc immortal, i que obeïa una llei de vida i costums ben diferents dels humans; que la seva abraçada, en aquell lloc pregon, esdevenia perillosíssima perquè tenia el costum de negar els homes que pel pleniluni la volien aconseguir. També diu que la veu de la dona vibrava com el so d'una campana marina i que el seu accent recordava modulacions d'un altre món, potser d'aquell que alguns han conegut en una existència feliç i primitiva.


Fou enraonia d'amor la d'aquella nit singular. L'home, presoner del lloc i de l'hora, demanà a la nimfa, amb insistència, que volgués acceptar de ser la seva esposa i li oferí compartir la casa, la terra i la riquesa que ell tenia per tota la contrada, com a penyora de la seva voluntat. Ella, però, sentia angúnia de deixar la somnolenta protecció de l'indret on havia estat engendrada i d'endinsar-se en una nova vida que desconeixia del tot. Havia sentit parlar de la inconstància dels humans, dels seus desequilibris i rudesa, de la cobdícia esvalotada.


No obstant això, també hi havia en aquella dona d'aigua un cansament de la freda certitud del seu medi vital i, d'altra banda, s'adonava que l'home cepat que tenia al davant li agradava molt, de manera que, en conclusió, va acordar de maridar-se amb l´única reserva -que fou confirmada i jurada allí mateix per l'amo de Can Prat- que mai de mai, en cap circumstància ni per cap raó, ell no li recordaria, ni en públic ni en privat, l'origen fluvial d'on ella provenia ni tampoc no l'escarniria amb paraules ni expressions que la concernissin.


I fou d'aquesta manera -segons diuen- que la dona d'aigua va arribar a ser senyora i majora de Can Prat, legítima i amant esposa, assenyada consellera, disposta i respectada propietària, junt amb el seu marit, de molta prosperitat i que, encara més, feu augmentar el poder de la família fins al punt que el nom d'en Prat de Gualba, resultà altament considerat en el palau del mateix comte de Barcelona i, enllà la Mediterrània, en totes les terres, illes i consolats de Catalunya. També m'han explicat com a cosa certa que del matrimoni naixeren dos fills, un nen i una nena, els quals guardaven gran semblança de visatge amb la seva mare i que anaven creixent ferms i espigats enmig de tot aquell benestar. Passaren els anys. Després de la calda, amb els seus esplets, venia la tardor vermella: més tard l'hivern xiuladís i tothora sortia alegre fum de la llar de Can Prat. La primavera sobtava amb el vol de les pasqüetes i home i dona, agafats de la mà, contemplaven llavors els dolls d'aigua vital que regalimava de la muntanya.


A vegades, però, a Penya Negra, a l'altra banda de la planassa, hi feia niu un déu mesquí que sotjava inquietament l'hora de la fallida: un maligne geni del lloc, sense nom ni aspecte coneguts, promotor de malvestats de tota mena i cos dels diables que bullien dins les aigües sinistres; autor, potser -qui ho sap- de la desgràcia que estava a punt de produir-se i, això sí que és ben segur, no pas estrany, d'alguna manera, al que ara explicaré:


Doncs heus aquí que un mal dia, quan l'amo de Can Prat i la seva dona mesuraven una bona terra que calia preparar, van començar a disputar sobre el cultiu que allí fóra més adient. Li semblava a l'amo que seria bo de sembrar-hi blat de xeixa, d'aquell esplèndid de llevar i molt valuós al mercat. La dona, en canvi, argumentava en contra i deia que el terrer no hi era pas propici i que, segons ella, el moresc amb les seves reblertes panolles convenia molt més. Raons i raons de l'un i de l'altra anaren pujant de to fins al punt que el marit, enfadat, ple de vehemència i oblidant el jurament que havia fet ja feia anys, recriminà a la muller amb grans crits -que ressonaren per muntanyes i turons- dient-li que, al cap i la fi, poc podia ella entendre de sementeres ni d'anyades perquè no era pas cap altra cosa que una pobra dona nascuda i treta per ell mateix de l'aigua del riu. Ho acabava de fer i ja se'n penedia; però qui pot fer tornar enrere una paraula funesta? El mal ja era fet. La desgràcia, infal·lible, i esbarriat del tot l'encanteri.


La dona d'aigua, en sentir els mots prohibits, fugí ràpidament cap als fondals del Gorg Negre, sense que l'amo de Can Prat pogués aturar-la. Corria i corria com si fos enduta d'un torb sinistre, fins que va desaparèixer. Ell decaigut, i sense esma, se n'anà cap a casa, mentre, des de la coma de Morou fins al turó d'en Berenguer Mort, el cel s'espesseïa de nuvolades furioses.


I diu que l'amo de Can Prat mai no tornà a veure la seva dona; que ferreny i valent com era, moltes vegades durant el dia, s'encaminava al gorg i la cridava; que féu sortilegis i prometences a les deïtats que governen aquell lloc, sense cap resultat; que anava i venia, frenètic, de la casa al gorg i del gorg a la casa, fent i desfent el camí, plorant com una criatura, mirant de descobrir-la quan ella no s'ho esperés: que es passava hores i hores en una finestra de ponent del seu mas guaitant l'indret d'on havia fugit i que, de nit, quan la lluna era plena, prou volia sortir de la casa per anar a trobar-la a la ribera del turmentós estany però que, cada vegada que ho provava, li venia una gran son i queia , com cau un cos mort, damunt l'escó de la llar i s'adormia profundament fins a l'alba.


També expliquen que la dona, quan l'amo, envaït d'aquella postració, no se'n podia adonar, entrava amb cautela a la masia, anava a la cambra dels seus fills i els acaronava i els besava molt dolçament, s'hi quedava una bona estona, dreta i sol·lícita, cantant la seva cançó i que, abans de sortir, deixava caure unes llàgrimes brillants sobre la gran taula de castanyer del menjador, llàgrimes que, l'endemà, convertides en raríssimes perles de gran valor, recollia, esbalaït, l'amo de Can Prat, sense saber-ne la procedència. Així fou com, malgrat la tragèdia, s'enfortí encara més i més la puixança de la casa durant molt de temps.

 

Extret del llibre: Llegendes del Montseny  Martí Boada. Editorial Altafulla, 1986



dimarts, 25 d’agost del 2020

Geografia - energia verda, mapa i gràfics

Ara la Unió Europea vol fer un gir cap a una economia més sostenible, és a dir més verda. Aquest concepte inclou una mica de tot, repensar el sistema capitalista possiblement. Jo modestament faig un contribució al sistema amb la cooperativa energètica SOM ENERGIA.

Perquè una altre manera de tenir electricitat és possible, utilitzant fonts renovables. I com jo així ho pensen diversos empresaris i ciutadans. Afegeixo un mapa de locals i comerços que utilitzen energia 100% verda gràcies a Som Energia 

 

Per comparar, afegeixo també uns gràfics de la producció del sistema elèctric espanyol i d'on prové la producció energètica de Som Energia


No seria interessant que la Península Ibèrica pogués crear i consumir amb energia verda 100% d'aquí una o dues dècades? 

Alemanya ja té un calendari per tancar totes les seves centrals nuclears ... quan ho farem aquí?

diumenge, 19 de juliol del 2020

Mallorca

Mallorca és una illa del mar Mediterrani de 3.620 km² i actualment té més de 900.000 habitants. No indicaré coordenades, però sí que es troba a uns 170 km de Barcelona, 205 km de Castelló, a només 270 de la capital algeriana de Alger (enfront si vas direcció Sud) i a 425 km de l'illa de Sardenya.




Mallorca és coneguda sobretot pel sol i les seves platges, la sobrassada, les ensaïmades ... i, desgraciadament, també pel balconing durant els estius. Però hi ha algunes coses més:


Antigament, a les illes hi habitaven els foners. Durant la època preromana ... fins que la romanització va dur millores i suposo que millors armes que unes pedres. Igualment encara hi ha record per ells, sinó mira la samarreta que em vaig comprar fa uns anys a una fira:  



Com he dit, l'embotit típic és la sobrassada ... però la més original seria la feta de porc negre mallorquí.





Ganivets: com el trinxet, d'etxurar o d'emplatar (https://www.masmallorca.es). 


Ganiveteries amb "renom" de l'illa:
Ordinas en Llucmajor, Joan Campins en Consell (https://www.Consell.cat) i Miralles en Muro. Encara que és ben possible que es trobin també a ferreteries com la de Afilados de Manacor o a mercats municipals, com el de divendres a Son Servera. 

Altres productes :
- Suspiros

- Galletes d'Inca


> Es missatge és clar, grup Anegats



;)

dimarts, 30 de juny del 2020

Com prevenir l'expansió d'un incendi

Mesures de prevenció contra els incendis forestals

 

No es pot eliminar el risc al 100%, però si reduir. És a dir, prevenció per evitar mals majors.


En el cas dels incendis cal tenir les finques "netes". No deixar que el bosc estigui a tocar de les cases, ni que les branques dels arbres toquin les finestres del pis superior. Potser es pot fer a la península ibèrica on hi ha clima atlàntic, però no allà on predomina el clima mediterrani.


El següent dibuix il·lustra prou bé quines mesures s'han de complir:


  • Que la casa estigui a 30 metres del bosc.

  • Que hi hagi 3 metres entre la casa i les copes dels l'arbres més pròxims.

  • Guardar 3 metres entre els arbres 

  • Procurar que els arbres del límit del bosc no superin els 3 metres.

  • Camí en bones condicions perquè puguin accedir els bombers o protecció civil.

  • Paret seca o murs ben conservats per evitar que les flames passin d'una propietat a la següent. 


Font: web flordcard

Per la meva part afegiria 

  • Entre tronc i tronc haver-hi uns 6 m. Perquè les branques dels arbres no es toquin. 

  • Cal un bon manteniment de l'arbrat.

  • Plantar a prop de la casa espècies poc piròmans, com és el pi o l'eucaliptus. Potser millor tenir vora casa un lledoner, una figuera o un llimoner. 

  • Mantenir les males herbes i arbusts properes als edificis a un nivell baix. No tindria sentit haver-hi sota una finestra un matorral sec de 1,5 metres, oi?


Més informació a Xarxa Forestal IB

https://mobile.twitter.com/xarxaforestal?lang=ca


Altre info :

  • Abandó dels camps i conquesta de bosc jove de pinassa

  • Bosc de pins en 20 o 30 anys ja tens gran massa forestal

  • Pinyes dels arbres estenen un incendi

  • A causa del canvi climàtic, els estius són més llargs i les sequeres més intenses.

  • Aparició de grans incendis, tan per extensió cremada com per grau de virulència.

  • La capacitat d'apagar incendis té un límit, tant per recursos econòmics com humans.


Jo proposaria també tenir el millor equip de prevenció dins la finca, un parell de cabretes. I ja per fer-ho del tot bé, que siguin races autòctones.



I recorda, hi ha més biodiversitat en un prat o una màquia que en bosc de pins descuidat.


dimarts, 26 de maig del 2020

Edu en temps de confinament

La educació ha estat un dels grans temes del confinament. I crec que la següent vinyeta humorística així ho representa ... que no saben ben bé cap on prendre.

No a tot, 24-05-20



Pel que a a jo, vaig optar a utilitzar el Classroom, els documents, Youtube i el GoogleForms per les classes de la ESO. 

I alguns resultats em van sorprendre:

Gràfic de respostes de Formularis. Títol de la pregunta: A la costa espanyola del Mediterrani hi havia un tipus de foca que va ser exterminada fa poc més de 50 anys. Seria convenient que es reintroduis a les nostres costes ?  . Nombre de respostes: 25 / 84 respostes correctes.
I sobre el reciclatge

Gràfic de respostes de Formularis. Títol de la pregunta: Un tetrabrik, a quin contenidor ha d'anar per ser correctament reciclat?. Nombre de respostes: 44 / 84 respostes correctes.

Una pregunta altre pregunta sobre reciclatge: 

Preguntes més fallades
Gràfic de respostes de Formularis. Títol de la pregunta: Quin percentatge de plàstic es no recicla a Espanya ?. Nombre de respostes: 55 / 111 respostes correctes.