Un mite català

 ELS MITES CATALANS

Un mite (del grec μῦθος, mythos, «relat», «conte»)  és un relat tradicional que fa referència a esdeveniments prodigiosos en un temps llunyà i fabulós, protagonitzats per éssers sobrenaturals o extraordinaris, tals com déus, semidéus, herois, monstres o personatges fantàstics. Els mites  busquen donar una explicació a un fet o fenomen.

Formalment, consisteix en una narració compartida per un grup i es repeteix en determinades ocasions especialment significatives al llarg de l’any (festes, trobades grupals, etc.)

 

La mitologia catalana compta amb un gran nombre d'històries i personatges, entre els quals podem destacar les dones d'aigua. Les dones d'aigua són els personatges que més han perdurat en la memòria de la nostra gent, juntament amb serpents, follets i bruixes. També són conegudes amb altres noms segons l’indret del país on es trobin: goges, aloges, paitides, fades, encantades, elfes…

Dels centenars de llegendes existents sobre les goges, en gairebé totes hi trobem dos elements comuns, l’aigua i els tresors, una coincidència gens casual si tenim en compte que per a la vida humana no hi ha tresor més imprescindible que l’aigua. Aquests tresors tenen característiques diverses segons la tipologia de cada llegenda, i encara que suposadament ben reals, són ben difícils d’atrapar.

 

LA DONA D'AIGUA DE GUALBA

 

Una vegada, temps era temps, a Can Prat hi havia un amo poderós que governava amb intel·ligència terres, espessoralls i ramats. Tothom és sabedor, per aquella contrada del Montseny, que Can Prat és una casa antiga que té més de cinc-centes quarteres de bosc i cent noranta de terra campa i prats frescals. En aquella època, a més, li feien censos de domini dotze masos petits i arreu de la muntanya, posseïa set masoveries més que habitaven bona gent pagesa.

A l'amo de Can Prat li esqueia, a vegades, de caminar per les rouredes. Coneixia el que vol dir el vent quan passa pel cim dels pollancres.

Copsava el bordar dels gossos, a l'hora vespertina, entre els suros i els aulets o el dring, a penes audible, del ramat que va cap a la cleda. Com que era un home triscador, sovint se li feia de nit ben enllà dels dos turons que atermenaven la seva propietat i, encara amunt i amunt, pujava -segur de pas-, sota la celístia variable, tiranys i migs camins fins a les engires de la Vall de Santa Fe, on hi ha la gran penombra.

Un dia, doncs, bo i fent una d'aquestes passejades de ranvespre, succeí que l'amo de Can Prat va arribar al topant mateix del Gorg Negre, allà a les aigües insondables, quan era ja la mitjanit d'un pleniluni total i claríssim. El gorg era quiet i exànime. Ni un bri d'aire pel brancatge dels vímets. Ni un fresseig d'animal. Ni cap altra guspira que no fos l'esplendor de l'astre nocturn que l'emplenava. Hi havia quelcom de pesarós i estrany i, amb una mica de fatic a les cames, l'amo de Can Prat va asseure's al bell costat de l'aigua, sobre una pedra inclinada. Llavors, de primer confusament i després nítidament i precisament, va aparèixer, mig submergida en el líquid del gorg, la figura meravellosa d'una dona nua que, lenta i abstreta, es pentinava la cabellera, rossa com l'or, amb una pinta fulgurant. L'amo de Can Prat no havia vist mai una perfecció com aquella, ni tampoc no hi ha paraules per a explicar-la. Cap home no hauria pogut resistir tal torbadora bellesa.

Lànguidament, la dona, amb els braços ben alçats, es passava la pinta mentre, baixet, anava cantant no sé quina esquerpa melodia. I els ulls!: verdíssims, tendres i manyacs, però llunyans, llunyans com si encara contemplessin, en la perduda ratlla de la foscor del bosc, un país de segures i perfectes formes.

De sobte, la dona va esguardar-lo fit a fit i, en aquell instant precís, ell va comprendre que ja l'estimava com mai no havia estimat ningú i que el seu destí quedava junyit al d'ella, sense remei. I era desig i era contemplació i voluntat i orgull i audàcia el que sentia admirant aquella cara adorable i el cos provocador.

L'amo de Can Prat va preguntar-li com se deia, però la dona, sense deixar de mirar-lo, no contestà. I diu la contalla que, durant una bona estona, l'amo li anava fent preguntes i ella sols l'observava amb els seus ulls de maragda jove sense dir ni un mot, però que, al final, va arribar un moment en què, tímida i calmosa, explicà que era donzella de riu, no pas mortal, però tampoc immortal, i que obeïa una llei de vida i costums ben diferents dels humans; que la seva abraçada, en aquell lloc pregon, esdevenia perillosíssima perquè tenia el costum de negar els homes que pel pleniluni la volien aconseguir. També diu que la veu de la dona vibrava com el so d'una campana marina i que el seu accent recordava modulacions d'un altre món, potser d'aquell que alguns han conegut en una existència feliç i primitiva.

Fou enraonia d'amor la d'aquella nit singular. L'home, presoner del lloc i de l'hora, demanà a la nimfa, amb insistència, que volgués acceptar de ser la seva esposa i li oferí compartir la casa, la terra i la riquesa que ell tenia per tota la contrada, com a penyora de la seva voluntat. Ella, però, sentia angúnia de deixar la somnolenta protecció de l'indret on havia estat engendrada i d'endinsar-se en una nova vida que desconeixia del tot. Havia sentit parlar de la inconstància dels humans, dels seus desequilibris i rudesa, de la cobdícia esvalotada.

No obstant això, també hi havia en aquella dona d'aigua un cansament de la freda certitud del seu medi vital i, d'altra banda, s'adonava que l'home cepat que tenia al davant li agradava molt, de manera que, en conclusió, va acordar de maridar-se amb l´única reserva -que fou confirmada i jurada allí mateix per l'amo de Can Prat- que mai de mai, en cap circumstància ni per cap raó, ell no li recordaria, ni en públic ni en privat, l'origen fluvial d'on ella provenia ni tampoc no l'escarniria amb paraules ni expressions que la concernissin.

I fou d'aquesta manera -segons diuen- que la dona d'aigua va arribar a ser senyora i majora de Can Prat, legítima i amant esposa, assenyada consellera, disposta i respectada propietària, junt amb el seu marit, de molta prosperitat i que, encara més, feu augmentar el poder de la família fins al punt que el nom d'en Prat de Gualba, resultà altament considerat en el palau del mateix comte de Barcelona i, enllà la Mediterrània, en totes les terres, illes i consolats de Catalunya. També m'han explicat com a cosa certa que del matrimoni naixeren dos fills, un nen i una nena, els quals guardaven gran semblança de visatge amb la seva mare i que anaven creixent ferms i espigats enmig de tot aquell benestar. Passaren els anys. Després de la calda, amb els seus esplets, venia la tardor vermella: més tard l'hivern xiuladís i tothora sortia alegre fum de la llar de Can Prat. La primavera sobtava amb el vol de les pasqüetes i home i dona, agafats de la mà, contemplaven llavors els dolls d'aigua vital que regalimava de la muntanya.

A vegades, però, a Penya Negra, a l'altra banda de la planassa, hi feia niu un déu mesquí que sotjava inquietament l'hora de la fallida: un maligne geni del lloc, sense nom ni aspecte coneguts, promotor de malvestats de tota mena i cos dels diables que bullien dins les aigües sinistres; autor, potser -qui ho sap- de la desgràcia que estava a punt de produir-se i, això sí que és ben segur, no pas estrany, d'alguna manera, al que ara explicaré:

Doncs heus aquí que un mal dia, quan l'amo de Can Prat i la seva dona mesuraven una bona terra que calia preparar, van començar a disputar sobre el cultiu que allí fóra més adient. Li semblava a l'amo que seria bo de sembrar-hi blat de xeixa, d'aquell esplèndid de llevar i molt valuós al mercat. La dona, en canvi, argumentava en contra i deia que el terrer no hi era pas propici i que, segons ella, el moresc amb les seves reblertes panolles convenia molt més. Raons i raons de l'un i de l'altra anaren pujant de to fins al punt que el marit, enfadat, ple de vehemència i oblidant el jurament que havia fet ja feia anys, recriminà a la muller amb grans crits -que ressonaren per muntanyes i turons- dient-li que, al cap i la fi, poc podia ella entendre de sementeres ni d'anyades perquè no era pas cap altra cosa que una pobra dona nascuda i treta per ell mateix de l'aigua del riu. Ho acabava de fer i ja se'n penedia; però qui pot fer tornar enrere una paraula funesta? El mal ja era fet. La desgràcia, infal·lible, i esbarriat del tot l'encanteri.

La dona d'aigua, en sentir els mots prohibits, fugí ràpidament cap als fondals del Gorg Negre, sense que l'amo de Can Prat pogués aturar-la. Corria i corria com si fos enduta d'un torb sinistre, fins que va desaparèixer. Ell decaigut, i sense esma, se n'anà cap a casa, mentre, des de la coma de Morou fins al turó d'en Berenguer Mort, el cel s'espesseïa de nuvolades furioses.

I diu que l'amo de Can Prat mai no tornà a veure la seva dona; que ferreny i valent com era, moltes vegades durant el dia, s'encaminava al gorg i la cridava; que féu sortilegis i prometences a les deïtats que governen aquell lloc, sense cap resultat; que anava i venia, frenètic, de la casa al gorg i del gorg a la casa, fent i desfent el camí, plorant com una criatura, mirant de descobrir-la quan ella no s'ho esperés: que es passava hores i hores en una finestra de ponent del seu mas guaitant l'indret d'on havia fugit i que, de nit, quan la lluna era plena, prou volia sortir de la casa per anar a trobar-la a la ribera del turmentós estany però que, cada vegada que ho provava, li venia una gran son i queia , com cau un cos mort, damunt l'escó de la llar i s'adormia profundament fins a l'alba.

També expliquen que la dona, quan l'amo, envaït d'aquella postració, no se'n podia adonar, entrava amb cautela a la masia, anava a la cambra dels seus fills i els acaronava i els besava molt dolçament, s'hi quedava una bona estona, dreta i sol·lícita, cantant la seva cançó i que, abans de sortir, deixava caure unes llàgrimes brillants sobre la gran taula de castanyer del menjador, llàgrimes que, l'endemà, convertides en raríssimes perles de gran valor, recollia, esbalaït, l'amo de Can Prat, sense saber-ne la procedència. Així fou com, malgrat la tragèdia, s'enfortí encara més i més la puixança de la casa durant molt de temps.

 

Extret del llibre: Llegendes del Montseny  Martí Boada. Editorial Altafulla, 1986